Una traça genètica ibèrica?

Les mutacions genètiques del cromosoma Y (tant fa si són bones, dolentes o neutrals) tenen unes característiques que les fan ideals per a esbrinar la història d’un llinatge o família, ja que només passen de pares a fills, tenen un origen temporal deduïble, i permeten establir també vincles amb altres llinatges o grups genètics.

Els anàlisis genètics moderns, i sobretot els que s’han fet a persones d’altres èpoques, han permès que se sàpiga actualment molt més sobre les possibles relacions culturals que van existir entre un determinat grup genètic i certes cultures definides per l’arqueologia.

Ara és possible fins i tot veure quin paper han jugat determinats grups genètics en la història i les llengües; per exemple, sabent que els grups R1a i R1b són propis de poblacions indoeuropees, doncs la majoria dels pobles europeus tenen aquest grup com a majoritari (Grècia, Bulgària), o bé és el que porten més de la meitat de la població masculina (Irlanda, França, Àustria, Bielorússia, Noruega, etc.), es poden veure quins efectes tenen altres proporcions; és així que els finesos (de llengua uràlica) tenen un 8,5% de gens “indoeuropeus”, mentre que un 61,5% pertany al grup N, originari de Sibèria; els letons (de llengua bàltica) tenen un 52% d’europeus vs. 38% de siberians. Però no sempre hi ha una correspondència visible entre gens i llengües com quan una llengua es propaga per colonització, doncs hi ha processos d’aculturació que fan el mateix efecte (sobretot quan una minoria exerceix d’elit política), el que explicaria excepcions com la dels baixkirs (llengua turca o altaica), amb 73,5% de gens “indoeuropeus” i un 17% de gens siberians, o la dels ossetins (llengua irànica), amb un 12% vs. 56% del grup G (grup propi dels seus veïns circassians i georgians); un dels casos més “extrems” seria el dels hongaresos (llengua uràlica), doncs tenen un 48% de gens “indoeuropeus” i només un 0,5% de gens “siberians”, el cas es que se sap quan van arribar des dels Urals a les planes hongareses, en l’any 895.

Origen: Wikipedia

Passem ara a analitzar el sector NE peninsular. Primer s’han d’identificar les possibles migracions que hi ha hagut: (1) ocupació dels cromanyons en el paleolític i diverses migracions intracontinentals segons l’avanç/retrocés de les glaciacions. (2) colonització agrícola des del Kurdistan amb la nova cultura neolítica (Cultura Cardial), i com que va ser un procés molt llarg és molt probable que els avantpassats dels colons que van arribar mostressin ja una forta barreja de gens asiàtics i europeus. (3) possibles migracions vinculades amb l’expansió del fenomen del megalitisme i del vas campaniforme. (4) arribada de poblacions indoeuropees nordalpines (probablement cèltiques) amb la Cultura dels Camps d’Urnes. (5) presència de colònies gregues (Rodhe i Emporion). (6) ocupació romana, que va comportar l’arribada de colons romans però sobretot va comportar migracions interregionals per la facilitat de moviments (legionaris, artesans, esclaus, dirigents…). (7) invasió i ocupació visigòtica. (8) invasió i ocupació àrab. (9) conquesta i control franc. (10) immigració mossàrab a la Catalunya Vella per les persecucions religioses d’almohades i almoràvits. (11) reconquesta i repoblació cristiana de la Catalunya Nova. (12) arribada de gitanos al segle XVI. (13) expulsió dels últims moriscos de les Terres de l’Ebre i de la Terra Ferma l’any 1609. (14) immigració occitana del segle XVII.

Llavors, a nivell genètic, per al NE peninsular es poden reunir els següents casos:

  • cova d’inhumació Els Trocs (Vall de Benasc), cultura neolítica (epicardial), restes humanes datades del 5200 aC aprox. Hi havia inhumades cinc persones; els tres homes que van trobar van pertànyer a tres grups genètics (haplogrups) diferents: R1b1, F* (inclou els subgrups G, I, J i R), I2a1b1. [ref. “Massive migration from the steppe is a source for Indo-European languages in Europe”]
  • cova d’inhumació l’Avellaner (Garrotxa), cultura neolítica (postcardial), restes humanes datades del 3750aC aprox. Dels catorze homes i nens inhumats, es va poguer determinar que cinc van pertànyer al grup G2a, mentre que un era del E1b1b1a1b [E1b1b = E3b]. [ref. “Ancient DNA suggests the leading role played by men in the Neolithic dissemination”].
  • de l’extracció d’ADN de 16 catalans contemporanis, set eren del grup R1* (no s’especifiquen els subgrups), cinc pertanyien concretament al R1b3f [=R1b1b2c], i els quatre homes restants representaven els grups F (inclou els subgrups G, I, J i R), G, I1b2 i J2. [ref. “Reduced genetic structure of the Iberian peninsula revealed by Y-chromosome analysis: implications for population demography”]
  • d’una altra extracció d’ADN (80 catalans), 65 pertanyien al grup R1b1b2, (81,3%) una proporció només superada per irlandesos (85,4%), gal·lesos (92,3%) i bascos (87,1%). [ref. “A Predominantly Neolithic Origin for European Paternal Lineages”]; en detall, hi havia un 4% representant els grups E3b1, E3b2, E3b3 i R1b3d (un donant d’ADN per a cada grup), hi havia dos representats del grup I, cinc del grup G, cinc més del J2, 17 homes pertanyien al grup R1b3f [=R1b1b2c], mentre que 47 pertanyien al R1b3*. [ref. “The genetic legacy of religious diversity and intolerance: paternal lineages of Christians, Jews and Muslims in the Iberian Peninsula”]. Irlandesos i gal·lesos tenen en comú parlar llengües cèltiques, mentre que bascos i catalans tenen en comú haver tingut un adstrat cèltic; potser aquests percentatges alts tenen però una raó més senzilla, i és que els tres primers pobles viuen en reductes geogràfics, aptes per a mitigar l’implantació de nous grups genètics al·lòctons.
  • de 71 extraccions d’ADN català al Pirineu (34 a l’Alt Urgell i 37 a la Cerdanya), van haver-hi dos casos de C (1+1), un de E1b1b1a* (1+0), un de E1b1b1c* (1+0), dos de G* (1+1), tres de I* (0+3), quatre de I2a2* (1+3), dos de J* (1+1), dos de J2* (2+0), quaranta de R1b1b2* (20+20), un de R1b1b2c (0+1), i tretze de R1b1b2d (6+7). [ref. “In search of the Pre- and Post-Neolithic Genetic Substrates in Iberia: Evidence from Y-Chromosome in Pyrenean Populations”]

C ja es trobava present en el mesolític ibèric (La Braña) || El grup E3b1 és d’origen africà i es relaciona amb els berbers, pel que els portadors d’aquest haplogrup poden tindre avantpassats musulmans, però en haver-se trobat E3b / E1b1b en el cardial pirinenc, i en tindre una alta freqüència en Kosovo, es pensa que també pot tindre una difusió o origen mesolític o neolític. || El grup G2 es va originar en el Kurdistan i és un dels responsables de la difusió de l’agricultura a Europa, sent G2a un haplogrup molt freqüent en individus d’aquesta època (per exemple en la cova llenguadociana de Treilles 20 homes del neolític final van pertànyer a aquest grup, només dos homes no eren d’aquest grup, doncs eren portadors del grup I2a); actualment el grup G2a l’han conservat més en el Caucas (entre georgians i circassians) i en el centre de l’illa de Sardenya. || I2a ja vivia en l’Europa mesolítica (Motala, Loschbour, Ajvide), actualment els sards són els que el conserven més. En ser un grup mesolític paneuropeu no es pot descartar que molts dels seus portadors no siguin descendents de poblacions mesolítiques integrades en la colonització neolítica, sobretot quan I2a1 es relaciona amb el mesolític dels Balcans. || J2 es va originar en el Kurdistan i és un grup típic en les antigues cultures hurrita, grega (substrat pelasgi), etrusca, i minoica; actualment el conserven la meitat dels txetxens i manté una important presència en el mar Egeu i Jònic. || Pel que fa al grup R*, s’ha identificat primer en els gens d’un caçador siberià que va viure ara fa uns 24000 anys. Un descendent que habitava el Kurdistan va ser el primer en mutar al nou grup R1b1, i no el tornem a trobar fins que apareix la cultura campaniforme de l’oest europeu (allà va aparèixer el primer cas de R1b1a2a1a2). || La distribució geogràfica de R1b1b2d o R1b-SRY2627 (descendent del grup R1b1a2a1a2) ha fet que es pensi que aquest subgrup va aparèixer al centre o a l’est de la carena pirinenca, però no hi ha consens sobre quan va aparèixer, si bé sembla com a data més factible entre el segle XV aC i el IV dC.

Haplogroup-R1b-DF27

DF27 presenta dos subgrups principals: el subgrup “basc” M153 i el subgrup “català” SRY2627

Les conclusions que es poden extreure d’aquestes dades tan limitades són molt insegures, però marquen una tendència: la feble densitat poblacional de cromagnons recolectors-caçadors va veure’s superada per la colonització neolítica que va aportar el grup G2a (junt amb els antics pastoralistes E1b1b i els antics balcànics aculturats del mesolític I2a); al final de l’Edat del Bronze va haver-hi un altre gran canvi poblacional, doncs és quan la Cultura noralpina dels Camps d’Urnes s’estableix en el nordest peninsular, portant contingents indoeuropeus celtoparlants que es van establir en les planes fèrtils. Actualment hi ha un debat molt intens sobre si el grup R1b es va desenvolupar en l’occident europeu des del neolític o bé va arribar amb els indoeuropeus en l’inici de l’Edat del Bronze; certament la presència d’un individu amb el grup R1b1 en el bell mig del Pirineu en una època en que tot just es començaven a plantar els camps sembla suportar la primera teoria, però el canvi de G2a a R1b és tan radical que s’explicaria millor com un cas de conquesta i colonització… però en aquest cas les dades genètiques no s’avindrien amb les dades lingüístiques, amb dues llengües no indoeuropees en el Pirineu (basc i íber), pel que caldria plantejar una teoria que expliqués aquesta “anomalia”: podria ser que els nous invasors van delmar la població masculina de les planes més riques i fèrtils, van establir-se i els seus descendents van ser portadors dels gens indoeuropeus, però que un una o dues generacions, els nadius que vivien en les zones muntanyoses que van quedar relativament al marge d’aquests canvis, s’haurien organitzat i “reconquerit” les planes, donant un nou impuls a les llengües nadiues (ibèric o basc), però en ser numèricament menys nombrosos que els habitants de les planes, no haurien pogut revertir la nova situació genètica… però haurien sigut capaços de desactivar la plena substitució lingüística. Si el grup R1b1b2c es pot relacionar amb la cultura ibèrica per la seva geografia i el seu espai temporal, la distribució pirenaica que mostra no seria llavors el producte d’un inusual cas d’èxit d’una nissaga que va passant de vall en vall, si no que antigament hauria sigut un grup més present en les planes que uneixen aquestes valls; les aportacions genètiques posteriors de romans, visigots, i occitans haurien incrementant la presència del grup europeu R1b3* / R1b1b2*, fent baixar de retruc la presència del gen “ibèric”. Lògicament, en les zones de reconquesta van haver-hi més aportacions genètiques (àrabs, berbers, colons cristians, etc.), aportacions que encara haurien afavorit molt més la dissolució del grup R1b1b2c.

En el futur, com més informació tinguem, serà més fàcil poder confirmar o rebutjar aquestes suposicions. Per exemple, si es confirmés que R1b va ser també un grup neolític en l’occident europeu, llavors caldria pensar que la seva baixa presència en les inhumacions del neolític va ser causada per que tenien una forma d’inhumació diferent als del G2a… el que podria justifica-se si G2a va ser un llinatge que va estar lligat a funcions polítiques o religioses hereditàries (com els brahmis de l’Índia o els levites de l’Antic Testament).

Anuncis