El panteó ibèric

No fa gaire temps que el tema de la teonímia ibèrica era una qüestió problemàtica: no es coneixia cap nom de déu o deessa. Aquesta problemàtica o ignorància, molt més punyent quan es comparava amb el que ja se sabia sobre els panteons d’etruscos, fenicis o gals, ha començat a ser resolta; el primer teònim identificat va ser el de Betatun (bete + atun) el 2007, el segon Salaeco (salai + ko) el 2015, i ara es poden proposar dos més: Sertundo i Hercules Torag.

Sertundo i Hercules Torag són lectures alternatives de les “velles” deïtats “cèltiques” Seitundo i Heretorag, velles per haver sigut catalogades els anys vuitanta, i cèltiques perque, a falta de millors opcions, es van classificar així en observar alguns trets indoeuropeus, però sense oferir noms similars.

fig1a
D(eo) Se[r]tundo ara votivam

SEITVNDO (ara votiva trobada a les Guilleries), es pot llegir SERTVNDO quan es restableix el segon traç que hauria desaparegut amb el trencament de l’aresta superior de l’ara; aquest nom es pot encabir en el repertori de formants de noms ibèrics (sertun + do); de fet, fins i tot la lectura “tradicional” SEITUNDO podria ser interpretada en l’actualitat mitjançant la llengua ibèrica, doncs el seu corpus conté els lexemes sei i tundi.

hertorag1
DEo HErc(uli) Torag Marcia Pietas de an(imo) f(aciendum) c(uravit)

HERETORAG (ara votiva trobada en una església de Rellinars) deu ser una lectura forçada, producte de no saber interpretar amb l’ajut de la llengua llatina la successió de lletres que hi ha. El cas és que no costa gaire veure com no hi ha cap segona E, i que de fet es tracta d’una C. Encara que HERC/TORAG tingui menys sentit, coneixent el gust romà per les abreviacions i alguns casos de Herc(uli), tot comença a tindre un caire més comprensible, sobretot quan ho comparem amb altres teònims “ibero-basco-romans” com Herculi Ilunno Andose (Narbona) o Herculi Toli Andosso Invicto (Saint-Elix). Restaria l’epítet Torag, però en aquest cas el corpus incomplet de la llengua ibèrica no aporta cap solució definitiva.

Es poden fer ara dues observacions: una és que els teònims semblen antropònims, doncs usen els mateixos formants i endemés són bimembres; la segona és veure com només s’han pogut identificar aquests teònims amb l’ajut dels textos llatins que els acompanyen (el neitin ibèric, molts cops considerat teònim comparable amb el déu Neton dels bastetans, encara no ofereix totes les seguretats necessàries per pensar que sigui certament un teònim).

Més informació a “Interpretació ibèrica de dos teónims preromans del nordest peninsular” (Revista d’Arqueologia de Ponent, número 26).