Arqueologia lingüística: mots ibèrics en el català

Des de mitjans del segle XX un dels majors savis de la llengua catalana defensava l’existència de la llengua “sorotàptica” a Catalunya; per a Joan Coromines la cultura dels Camps d’Urnes, provinent del centre d’Europa, era la portadora d’una llengua indoeuropea que, segons ell, no era cèltica, pel que la va batejar amb aquest estrany nom o neologisme que en grec significa ‘enterrat en urna’ (el terme ‘lígur’ era poc adient per a una llengua que ell pensava que va ser parlada des de Lisboa fins a Milà). Però amb el temps i un major coneixement de les llengües cèltiques (Etymological Dictionnary of Proto-Celtic, Bill, 2009, escrit per Ranko Matasovic), ara es pot veure com moltes paraules “sorotàptiques” es poden encabir dins de la branca cèltica, i afegint paraules reconegudament cèltiques podem fer aquesta comparació:

protocelta

galés mitgeval

català

*molto-

mollt

moltó

*werno-

gwern

vern

*wroyko-

grwg

bruc

*blato-

blawt

blat

*kleta-

clwyd

cleda

*sasyo-

haidd

xeixa

*kwayro-

peir

pér, perol

*bando-

bann

bana, banya

*kwenno-

penn

pena, penya

*kumba-

cwm

coma

*wero-

gwyr

virar

*betu-

bedw

beç

Amb aquesta comparació hom pot deduir que el substrat preromà que ha sobreviscut en la llengua catalana va ser de tipus cèltic, deducció que podríem reforçar pel fet arqueològic de que la Cultura dels Camps d’Urnes es va estendre per tot Catalunya… i hom sap que d’aquesta mateixa cultura van sorgir cultures vinculades a les llengües cèltiques (el lepòntic, el gal, o el celtiber).

Però tal com es demostra mitjançant les gramàtiques històriques de la llengua catalana i l’occitana (Origen i evolució de la llengua catalana, La Busca ed., 2007), el català no és pas cap “cosí” de l’occità, sinó fill… i això explica els celtismes (o més ben dit, els gal.lismes): aquests haurien sigut integrats en el llatí parlat en la Gal.lia, que més tard evolucionaria al francès i occità, i d’aquest últim passaria al català:

català

occità

moltó

molton

vern

vern

bruc

bruc

blat

blat

cleda

cleda

xeixa

seisa

pér, perol

pair, pairol

bana, banya

bana

pena, penya

pena

coma

comba

virar

virar

beç

beç

Com a qualsevol altra branca de la ciència, no és possible fer deduccions en base a dades dubtoses com les que ara tenim, pel que s’han de recercar paraules que no tinguin una correspondència en l’occità (ni en l’àrab de l’Al-Andalus ni en el germànic dels visigots), és a dir, paraules veritablement preromanes:

català

basc

nabiu

ahabi, abi (protobasc *anabi)

gerd, jord-ó

ma-gurdi, mu-gardi

corri-ol ‘rossinyol’

ziza-hori (lit. ‘bolet groc’)

xeri-c ‘porcell’

txerri, zerri ‘porc’

macarr-í ‘escanyolit’

makar

sucarr-ar

sugar-tu (lit. ‘foc-flama fer’)

urp-a

orpo ‘taló’ (antic *or-behe ?)

samarr-a, samarr-eta

zamar

llast-ó, llist-ó ‘fenc’

lasto ‘palla’

carr-anca ‘pedregam’

harri ‘pedra’ (antic *kharri)

sarr-ó

zorro

en-sarr-on-ar

zorri-tu ‘enganyar’

marro ‘moltó’

marro

barra ‘mandíbula’

baraila

sarri, sàrri-a, sàri-a ‘cistell’

zare

caparr-a

gapar (protobasc *kapar)

gabarr-era

kapar

esbarzer, barzer, barsa, barda

barza, martuza, marzuza ‘mòra’

maduixa

martuza, marzuza ‘mòra’

xar-ec ‘dolent’

txar

sargantana, sargantilla, etc.

sugandela, sagundila, etc.

Com que en les terres on es va conformar la llengua catalana van ser habitades per tribus ibèriques posseïdores d’una llengua preindoeuropea, el més probable és que aquest tipus de paraules siguin préstecs dels nadius ibers al llatí de la regió, préstecs que fan referència sobretot a elements propis de la zona.

Fa segles que es vol vincular l’antiga llengua ibèrica amb el basc (per topònims, similituds fonètiques i lèxiques, i per veïnatge); el cert és que aquest parentiu queda demostrat amb les paraules del substrat ibèric que han sobreviscut en la llengua catalana; però malauradament aquestes romanalles de la llengua ibèrica no són tantes com per a treure’n un major profit: el català no conté dins seu suficient lèxic ibèric com per a tindre una “pedra de Rosetta” que ens permetria entendre el que van escriure els nostres avantpassats ara fa dos mil·lennis.

Per una informació més acurada, es possible trobar-la en “Classificació i utilitat del substrat preromà de la llengua catalana”, dins Catalan Review 27 (2013), 9-25.

Anuncis

12 respostes a “Arqueologia lingüística: mots ibèrics en el català”

  1. Més mots ‘ibèrics’ en català:

    Català (originalment Cathalan, Cathalaunicus): paraula
    irlandesa conservada al llinatge Cathalan (genitiu Cathalain)
    significant bataller o qui mena la batalla (noteu també el
    lligam dels Camps Catalaunics, on van patir la primera desfeta
    Atila i els sus Huns, i potser també el Calatañazor castellà).
    Aquesta relació és prou coneguda, però poc acceptada -almenys
    públicament- segons sembla.

    Tarragona (topònim): relacionat amb la paraula cèltica
    tarinca clau, fermall; castellà tranca; gallec tarrago, tarragón,
    tarrancha; potser relacionats també estragó i tarragon en anglès,
    en el sentit de clau.

    Barcelona (topònim molt estès per la península i que
    significa territori pla vora un riu, inundat periòdicament
    per riuades; castellà i gallec barcela, bárcena) topònims
    portuguesos Barcelos, Barcelinhos; molts topònims valencians
    relacionats: Cases de Bàrcena, Barceloneta -a Carcaixent-,
    riu Barxell, Barxeta, -aquests d’arrel mossaràbiga-, etc.,etc.
    Potser sigui en principi una paraula semítica -bar significa
    camp, segons sembla- adoptada pels celtes.

    I molts més: tarter/tartera, noi, randa, barret, mac (còdol
    menorquí), còdol, peça. I etc., etc., etc.

    Coromines va ser un extraordinari filòleg, però el seu
    anticeltisme era inversemblant i la seva influència en
    aquest sentit no ha sigut profitosa per al progrès de la
    romanística, crec.

  2. Hola Albert, sobre la relació català i Camps Catalàunics i el celta… sóc escèptic, doncs tindriem **cadalà (cathedra > cadira; catena > cadena, etc); endemés el terme català no acaba de lligar amb Catalunya i demana alguna cosa com cataló (wascon / gascó – Gascunya). Sobre Tarragona i Barcelona tinc en premsa el llibre “Toponimia ibérica”, on es tracta amb més detall el que comentes; sembla bastant raonable relacionar Tarragona amb el tàrrec (i Tàrrega), mentre que Barcelona / Barcino sembla més propera a la paraula ibèrica barke. Algunes paraules que esmentes (randa, barret, peça) certament tenen un origen cèltic, però també són paraules gal.loromàniques que han passat a la llengua catalana a través de l’occità… i en certa manera és com han entrat des del francès a l’anglès “beret” o “piece”, però això no implica que el substrat de l’anglès sigui el gal… Coromines, com tothom, va ser home del seu temps, i en aquell temps la celtologia no havia avançat tant com ara; penso que retrobar el ligur o sorotàptic li va suposar també una forta emoció…

    1. Abans de tot, moltes gràcies pels teus llibres i escrits que no havia tingut ocasió de llegir quan vaig redactar el comentari i que em sembla que signifiquen un avenç fonamental, especialment pel que pertoca al coneixement de l’ibèric.

      Quant a la qüestions de l’etimologia de ‘català’ i ‘Catalunya’, i altres, voldria esmentar els següents aspectes:

      1- És cert que ‘Catalunya’ com a derivat de ‘català’ te una formació romanç irregular, i seria més pròpia una forma tipus *Catalonya, com en francès i en anglès, però això passa també amb Gascunya -s’ha de notar també que en castellà possiblement haurien de ser *Catalueña i *Gascueña les versions corresponents-; segons la meua opinió la causa podria ser que Catalunya com a derivat de català no és de formació pròpiament romanç (!!) i prové d’una forma q-cèltica encara de transició al romanç, tipus *Cataluinya (com en asturià Luiña) que posteriorment va perdre la ‘i’ abans de produir-se la monoftonagació ui > o oberta (en castellà ui > ue), sigui per raons fonètiques o sintàctiques -com ara passa en gaèlic escocès: (Gran) Bretanya és en nominatiu Breatunn però en genitiu (el cas que habitualment perdura en romanç) la forma és Breatuinn (per Anglaterra les formes corresponents son nom. Sasunn, gen. Sasuinn); segons aquesta possibilitat, originalment seria nominatiu Catalunya i genitiu *Cataluinya-, i per l’especial contingut semàntic del mot, la forma en nominatiu hauria desplaçat a la regular en genitiu en perdre la flexió el romanç -en francès la pèrdua va ser més tardana-. No m’estendré més amb una qüestió com aquesta, però ja que s’ha nomenat, heus ací la meva opinió al respecte. S’han de notar també les vacil·lacions en A Coruña (o A Cruña) / La Coroña (a Piloña, Astúries) / La Corogne (en francès); possiblement totes venint de la forma irlandesa documentada An Cruinn(e); en romanç normal la forma és Corona i en gallec popular la forma patrimonial conservada es Croa (el cim d’un castro) o Coroa.

      2- Quant a per què no s’ha donat **cadalà de cathalà les raons son similars a les que motiven que no s’haja produït **Godic de Gothic, ni **cadòlic de cathòlic, aquesta evolució no s’ha donat amb el dígraf th (lletra grega theta) quan representava els mots cultes. Amb la paraula cadira, no coneixem quin resultat fonètic és el que va penetrar a Catalunya (o a Galícia amb cadeira) o com hi va penetrar. Per tant, és possible que Cathalan fos probablement un mot culte o semiculte -ja havia sigut acceptat al romanç paneuropeu com a llatí tardà- o, almenys, l’h del dígraf th era considerada culta; en tot cas, l’aspiració de la t intervocàlica és un fenomen característicament q-celta de mitjan primer mil·lenni (~ any 500, més o menys). Per una altra banda, el resultat de les paraules patrimonials catalanes que incorporaven el dígraf th en la seua versió q-cèltica sol ser ss: massana (poma, muntanya) < *mathana (relacionat amb el gaelic maoth, moll, i d'aquí massiu ?), gassa (llaç) < *gatha (de ganxo; gaèlic gath punxa), mosso (noi) < *motho (cèltic de la gal·lia moto, penis). Això és potser indicatiu d'una influència p-cèltica tardana, com ara de la Tolosa visigòtica.

      3- Respecte a l'escepticisme de la relació de català amb el Camps Catalàunics, no puc compartir-lo. Considero que la proposta de Coromines (no pot haver-hi relació entre els catalans i una eventual tribu o comarca cèltica francesa) no és assumible. Camps Catalàunics és, en principi, el nom d'una batalla, no el d'una tribu, ni el d'un poble o comarca francesa i com que coneixem el contingut semàntic del mot Catalàunic (analíticament, català: cat=cèltic batalla; al=espai o àmbit afectat per la referència -portal, patrimonial, etc- aquest component no és llatí sino cèltic i/o romanç, possiblement provinent de l'etrusc; a o an=individu o concepte referit a l'antecedent -valencià, llenguadocià-, component cèltic i romanç; resumint, paraula de formació cèltica i/o romanç composta i tardana que significa individu o concepte associat a l'àmbit de referència de la batalla; bataller, si es vol) és clar que està tractant de traçar una descripció de la crucial batalla i no de reproduir una onomàstica geogràfica o tribal anterior als fets. El mateix es pot dir probablement de la Batalla de Calatañazor (metàtesi inclosa) on el cabdill Almanzor va ser derrotat per primera vegada pels cristians -fet molt discutit històricament per alguns-. La impressió personal que a mí em causa català, és que probablement era un mot perfectament acceptat i d'us general fins l'any 1000, però la seva adopció per a significar específicament Catalunya va bloquejar-ne la seva continuitat al lèxic romanç habitual.

      4- Sobre Tarragona i Barcelona ja comento que l'etimologia de Barcelona no és clara però la seva enorme vitalitat a Galícia (sembla que barcela i bárcena son encara paraules vives) clarament indica que l'adopció del mot va ser general pels celtes, si no era ja originalment un mot celta; la possibilitat ibèrica barke és a considerar per tal com de barca (d'on han sortit probablement tots els mots de la família, incloent barca, barco -vaixell-, el barge francès/anglès, abarca -sabata- i variants, potser també alberca, etc.) en principi, sembla que no s'ha trobat etimologia cèltica o indoeuropea convincent. Tarragona, Tàrrega, etc. crec que no tenen discussió -el mot es totalment pancèltic i perdura encara limitadament al romanç i l'anglès-, la que no queda clara del tot -contràriament a Barcelona- és la connexió semàntica (l'arrel tarrag- significa vincle; potser els romans l'anomenaren així per emfasitzar la proposta d'aliança amb els indígenes, als quals s'havia concedit la capitalitat del territori; qui ho sap). Per una altra banda, si trobo a la venda el teu llibre el compraré i llegiré amb gran plaer, t'ho asseguro.

      5- Sobre l'afirmació de les paraules gal·loromàniques que han vingut de l'occità, tampoc la veig del tot clara, perquè a Catalunya i al País Valencià hi havien tants o més 'sorotàptics' i camps d'urnes com a la Gal·lia i aquests son els que probablement portaren inicialment les paraules p-cèltiques (de les triades per mi, 'peça' ho és definitivament, però no crec que siga tan evident la cosa amb 'randa' i 'barret' que, en principi, podrien ser compatibles amb les dues branques celtes, crec; per una altra banda còdol és senzillament la versió q-cèltica de peça, castellà codo, colze i 'mac' és del tot q-celta, relacionat amb els macarrons italians -semànticament la connexió es refereix a pecetes menudes o esmicolades d'alguna cosa-) al lèxic occitano-català. Hi ha molt a estudiar en aquestes matèries; la meua opinió personal actual és que els p-celtes (els pròpiament celtes o Celtici) van ser els primers indoeuropeus en arribar a Europa Occidental i la seva influència i substrat són pertot arreu a la península (especialment a Andalusia, Galícia, la Mediterrània i Balears) i a l'actual França. Posteriorment, procedint probablement per via marítima -no hi ha una altra explicació per al cas de Galícia i no diguem d'Irlanda- potser de l'Europa centro-oriental i relacionant-se amb els Fenicis, van venir els q-celtes (els Gallaeci i els catalans de Tarraco i Barcino, entre d'altres) que, posteriorment, van progressar molt a l'escalafó militar-administratiu imperial, superant en aquest sentit els p-celtes. Els principals centres on s'hi van establir serien Galícia -i Portugal nord-, Catalunya i Toscana (a més d'Irlanda i, posteriorment, Escòcia, per supost), des de allí la seva influència política, social i militar va augmentar a l'estat romà, i això es va manifestar en la configuració lingüística definitiva del romanç. En aquest esquema quedaria pendent de descriure el cas dels celtibers, que les fonts van considerar una mica barrejat. Potser la barreja era en realitat de p i q celta (noteu, per exemple la referència a celta, és a dir p-celta, però riu Gàllego, que apunta a Galli/Gallaeci o similar component q-celta) ?-.

      6- Finalment, respecte a Coromines (1905-1997), crec que, efectivament, al període inicial de la seva vida no tenia a l'abast prou informació per valorar el paper de la contribució celta a la configuració lingüística del romanç, però va viure molts anys i cap al final de la seva vida -i no tant al final- ja hi havia moltes més dades disponibles (considero decisives, per exemple, les troballes celtibèriques a Botorrita, una monumental e inesperada sorpresa, crec, però que ja es va aclarir prou en la seva significació cap als anys 70). En fi, crec que una figura com ell, si hagués tingut una postura més activa al respecte, s'hauria garantit el paper del gran filòleg que la romanística porta temps esperant, perquè interpreti d'una manera correcta i definitiva què va succeir realment a Europa Occidental el primer mil·lenni, quan es va donar el trànsit del cèltic al romanç.

      Moltes gràcies novament.

      1. Bé, quant debat… 1- em semblen més apropiades les explicaciones més simples… pel cas de Catalunya, se sap que Gascunya prové de Wasconia, és a dir, la terra dels wascons; que tinguem Catalunya (de cataló) i no **Catalonya és pel mateix que tenim “lluny” del llatí longe (amb una o curta) i no **llony. Així quedaria per explicar quins van ser aquest catalons ancestrals que van donar nom a Catalunya (Catalonia) 2- fas massana i mosso paraules cèltiques… no és correcte, la primera és del llatí matiana, el segón és un antic castellanisme, mozo (el delata la conservació de la -o final); sobre la conservació de -t- en gòtic… fíxa’t que això és un cultisme i això significa que és recent i que no ha patit l’evolució catalana de sonoritzar oclusives intervocàliques… un clar exemple el tens en que segurament dius goda i no *gota; amb catòlic ha passat el mateix que gòtic. 3 – no acabo d’entendre el sentit de tot el que dius, però Camps Catalàunics fa referència als camps que envoltaven l’actual Chalons, l’antiga Catalaunum, nom que prové de Catuvellaunum… tot ben celta, ben gal, com és d’esperar.

      2. Jo vaig escriure (4 d’octubre de 2015):

        “segons la meua opinió la causa podria ser que Catalunya
        com a derivat de català no és de formació pròpiament
        romanç (!!) i prové d’una forma q-cèltica encara de
        transició al romanç, tipus *Cataluinya (com en asturià
        Luiña) que posteriorment va perdre la ‘i’ abans de
        produir-se la monoftonagació ui > o oberta (en castellà
        ui > ue), sigui per raons fonètiques o sintàctiques
        -com ara passa en gaèlic escocès: (Gran) Bretanya és
        en nominatiu Breatunn però en genitiu (el cas que
        habitualment perdura en romanç) la forma és Breatuinn
        (per Anglaterra les formes corresponents son nom.
        Sasunn, gen. Sasuinn); segons aquesta possibilitat,
        originalment seria nominatiu Catalunya i genitiu
        *Cataluinya-, i per l’especial contingut semàntic
        del mot, la forma en nominatiu hauria desplaçat a la
        regular en genitiu en perdre la flexió el romanç -en
        francès la pèrdua va ser més tardana-.”

        Fa pocs dies, tot rellegint el llibre ‘El que s’ha de
        saber de la llengua catalana, Editorial Moll 1977’ de
        Joan Coromines (imprès traduït d’un original en anglès
        que ell havia fet en 1950), he trobat la referència
        a les primeres aparicions dels mots ‘Català’ i/o
        ‘Catalunya’. Reprodueixo la plana 67 del llibre amb
        la seva interesantíssima anotació a peu de pàgina:

        “Pàg 67

        sap d’aquesta qüestió. La realitat més impor-
        tant és que aquests mots apareixen en un mo-
        ment històric més aviat tardà. La primera men-
        ció de Cathalonia és de 1114; Catalania, Cata-
        lanicus i Catalanensis s’usen en el Liber Maio-
        lichinus, poema escrit en baix llatí molt pocs
        anys més tard (1). Es important d’observar que
        totes aquestes mencions de primera hora són

        (1) E1 senyor Ramon d’Abadal em comunica (maig
        de 1961) un testimoni potser un poc més antic: un
        personatge anomenat Raimundi Catalan, dos que
        duen el nom d’Arnal Catalan i un Geral de Cata-
        luing figuren en un document de Ramon Beren-
        guer III (Liber feudorum major, II, 316 i 318); la
        data es podria fixar cap a 1112, segons el senyor
        Abadal. Poc després Frederic Udina Martorell, en
        un opuscle El nom de Catalunya (Barcelona, R. Dal-
        mau, ed.), publicat per Nadal de 1961, proposa
        datar-lo (pàg. 52) de cap a 1096, però el senyor
        Abadal em comunica que aquesta datació és errò-
        nia. Es tracta d’una sèrie de barons que formen part
        del seguici de Ramon Berenguer III en un viatge a
        Carcassona: són, doncs, súbdits del comtat de Bar-
        celona, als quals es dóna aquest nom vague, sens
        dubte perquè llur nom exacte era desconegut. El
        Sr. Udina, en el seu opuscle, no arriba a cap con-.
        clusió ferma sobre l’etimologia. Respecte de l’etimo-
        logia Lacetani (pàgs. 25, 38-40, 44) la seva actitud
        és vacil·lant, les raons que dóna per posar en dubte
        aquesta explicació són contradictòries i, sobretot les
        lingüístiques, de molt poc valor; les altres, ni són
        noves ni tenen res de decisiu.”

        Com es pot observar, entre d’altres versions
        primerenques del mot Catalunya, apareix al nom del
        senyor ‘Geral de Cataluing’ on Cataluing vol dir
        evidentment Catalunya. Si voleu normalitzar la seva
        ortografia quant a la representació de la n palatal,
        ‘Cataluing’ seria ‘Cataluiny’ o, encara, l’original
        q-cèltic ‘Cataluinn’, que te idèntic format en la
        seva desinència als gaèlics escocessos ‘Breatuinn’,
        Britània en genitiu, i ‘Sasuinn’, Anglaterra en
        genitiu.

        Podem suposar, doncs, que el nom d’aquest senyor ha
        permès enregistrar l’únic exemple conegut de la forma
        original que va donar lloc posteriorment a la moderna
        ‘Catalunya’, i que és ‘Cataluing’ -o ‘Cataluiny/Cataluinn’-.

        Posteriorment, el mot Catalunya es va fixar en romanç
        adquirint la desinència -a, que el va fer femení, com
        va passar a la resta del romanç, i també va perdre la
        i del diftong ‘ui’, preservant irregularment la forma
        en nominatiu -noteu que en castellà medieval encara
        era Catalueña i no Cataluña- que no portava la ‘i’, i
        en francès el diftong ‘ui’ es va transformar en ‘o’
        com es general en romanç exepte en castellà que fa
        passar ui > ue, i va donar ‘Catalogne’.

        Crec que qualsevol dubte que pugui romandre sobre
        l’origen dels mots ‘Català’ i ‘Catalunya’ deuria quedar
        totalment superat amb aquest detall apuntat per Coromines
        que ell no va poder interpretar -sempre hem de recórrer
        finalment a la mateixa excusa: no se sabia molt sobre
        llengües cèltiques en els anys setanta; però ara, que si
        en sabem, se’ns van acabant aquest tipus de recursos
        retòrics si no som capaços d’admetre la realitat-.

        Salutacions

      3. Jo vaig escriure (4 d’octubre de 2015):

        “segons la meua opinió la causa podria ser que Catalunya
        com a derivat de català no és de formació pròpiament
        romanç (!!) i prové d’una forma q-cèltica encara de
        transició al romanç, tipus *Cataluinya (com en asturià
        Luiña) que posteriorment va perdre la ‘i’ abans de
        produir-se la monoftonagació ui > o oberta (en castellà
        ui > ue), sigui per raons fonètiques o sintàctiques
        -com ara passa en gaèlic escocès: (Gran) Bretanya és
        en nominatiu Breatunn però en genitiu (el cas que
        habitualment perdura en romanç) la forma és Breatuinn
        (per Anglaterra les formes corresponents son nom.
        Sasunn, gen. Sasuinn); segons aquesta possibilitat,
        originalment seria nominatiu Catalunya i genitiu
        *Cataluinya-, i per l’especial contingut semàntic
        del mot, la forma en nominatiu hauria desplaçat a la
        regular en genitiu en perdre la flexió el romanç -en
        francès la pèrdua va ser més tardana-.”

        Fa pocs dies, tot rellegint el llibre ‘El que s’ha de
        saber de la llengua catalana, Editorial Moll 1977’ de
        Joan Coromines (imprès traduït d’un original en anglès
        que ell havia fet en 1950), he trobat la referència
        a les primeres aparicions dels mots ‘Català’ i/o
        ‘Catalunya’. Reprodueixo la plana 67 del llibre amb
        la seva interesantíssima anotació a peu de pàgina:

        “Pàg 67

        sap d’aquesta qüestió. La realitat més impor-
        tant és que aquests mots apareixen en un mo-
        ment històric més aviat tardà. La primera men-
        ció de Cathalonia és de 1114; Catalania, Cata-
        lanicus i Catalanensis s’usen en el Liber Maio-
        lichinus, poema escrit en baix llatí molt pocs
        anys més tard (1). Es important d’observar que
        totes aquestes mencions de primera hora són

        (1) E1 senyor Ramon d’Abadal em comunica (maig
        de 1961) un testimoni potser un poc més antic: un
        personatge anomenat Raimundi Catalan, dos que
        duen el nom d’Arnal Catalan i un Geral de Cata-
        luing figuren en un document de Ramon Beren-
        guer III (Liber feudorum major, II, 316 i 318); la
        data es podria fixar cap a 1112, segons el senyor
        Abadal. Poc després Frederic Udina Martorell, en
        un opuscle El nom de Catalunya (Barcelona, R. Dal-
        mau, ed.), publicat per Nadal de 1961, proposa
        datar-lo (pàg. 52) de cap a 1096, però el senyor
        Abadal em comunica que aquesta datació és errò-
        nia. Es tracta d’una sèrie de barons que formen part
        del seguici de Ramon Berenguer III en un viatge a
        Carcassona: són, doncs, súbdits del comtat de Bar-
        celona, als quals es dóna aquest nom vague, sens
        dubte perquè llur nom exacte era desconegut. El
        Sr. Udina, en el seu opuscle, no arriba a cap con-.
        clusió ferma sobre l’etimologia. Respecte de l’etimo-
        logia Lacetani (pàgs. 25, 38-40, 44) la seva actitud
        és vacil·lant, les raons que dóna per posar en dubte
        aquesta explicació són contradictòries i, sobretot les
        lingüístiques, de molt poc valor; les altres, ni són
        noves ni tenen res de decisiu.”

        Com es pot observar, entre d’altres versions
        primerenques del mot Catalunya, apareix al nom del
        senyor ‘Geral de Cataluing’ on Cataluing vol dir
        evidentment Catalunya. Si voleu normalitzar la seva
        ortografia quant a la representació de l’ena palatal,
        ‘Cataluing’ seria ‘Cataluiny’ o, encara, l’original
        q-cèltic ‘Cataluinn’, que te idèntic format en la
        seva desinència als gaèlics escocesos ‘Breatuinn’,
        Britània en genitiu, i ‘Sasuinn’, Anglaterra en
        genitiu.

        Podem suposar, doncs, que el nom d’aquest senyor ha
        permès enregistrar l’únic exemple conegut de la forma
        original que va donar pas posteriorment a la moderna
        ‘Catalunya’, i que és ‘Cataluing’ -o ‘Cataluiny/Cataluinn’-.

        Posteriorment, el mot Catalunya es va fixar en romanç
        adquirint la desinència -a, que el va fer femení, com
        va passar a la resta del romanç, i també va perdre la
        i del diftong ‘ui’, preservant irregularment la forma
        en nominatiu -noteu que en castellà medieval encara
        era Catalueña i no Cataluña- que no portava la ‘i’, i
        en francès el diftong ‘ui’ es va transformar en ‘o’,
        com es general en romanç excepte en castellà que fa
        passar ui > ue, i va donar ‘Catalogne’.

        Crec que qualsevol dubte que pugui romandre sobre
        l’origen dels mots ‘Català’ i ‘Catalunya’ deuria quedar
        totalment superat amb aquest detall apuntat per Coromines
        que ell no va poder interpretar -sempre hem de recórrer
        finalment a la mateixa excusa: no se sabia molt sobre
        llengües cèltiques en els anys setanta; però ara, que si
        en sabem, se’ns van acabant aquest tipus de recursos
        retòrics si no som capaços d’admetre la realitat-.

        Salutacions,

      4. Al final tot aquest anàlisi cèltic es basa en Cataluing, fent un salt de vora 8 segles per poder trobar celtoparlants que ho justifiquin i sense reonar quines altres causes poden haber produït -ing (encara no s’ha justificat de manera solvent el tema de mantindre la t i no una d); unes cuases més simples i que no necessiten explicacions extraordinàries, com que en ser un document redactat en llatí, i en no tenir cap lletra que representi el so d’una nasal palatal en l’alfabet llatí (no existia en llengua llatina), però en existir en català, castellà, francès, italià, etc… per aquest motiu s’han desenvolupat els convencionalismes que han fet que aquest fonema es representi en aquestes llengües com ny, ñ, gn, gn… però que abans d’arribar a la forma estàndard es van usar solucions alternatives, com deu ser el cas d’aquest -ing o fins i tot ingn en escrits provençals (Cataloingna); pots trobar tu mateix exemples del que dic en l’internet o en llibres especialitzats.

  3. 5- Sobre el que expliques torno a pensar el mateix, les explicacions més simples són les més apropiades, els “prèstecs” gal.lorromànics expliquen tots els “celtismes” del català… si al menys hi hagués un celtisme no conegut en el gal.lorromànic doncs encara seria per a pensar-s’ho, però no és el cas. Els celtismes han passat doncs per l’occità, i encara que a València i Catalunya hi havien Camps d’urnes, no crec que tinguis proves per a dir que van conservar la seva llengua (o si la van perdre), el que hi ha del cert són topònims ibèrics, inscripcions ibèriques, noms ibèrics, etc. Bé, un petit consell si m’ho permets, seria bó de fer servir més bibliografia especialitzada, si passa que massana o mosso les consideres paraules que venen del celta llavors penso que no hi ha una base “formativa” mínima (per exemple el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Coromines), pel que discutir en profunditat sobre aquests temes tan complexos pot arribar a ser una mica feixuc.

    1. Bon dia:

      Em fa la impressió de que a cada vegada estem més embolicats. És cert que els comentaris que he fet no estan documentats, però també tinc una bona excusa en que quasi ningú no documenta aquest tipus de material; als diccionaris habituals una etimologia haurà d’ésser llatina i, si no ho és, doncs grega i, si no, germànica o, en últim extrem, gal·la, però l’irlandès és totalment transparent per a aquests assumptes i si no comencen a trencar el cercle viciós no sortirem mai de la coneguda problemàtica de l’ou i la gallina.

      Tinc davant el que va escriure Coromines al llibre ‘El que s’ha de saber de la llengua catalana’ (1950) i sobre ‘extensió i origen del nom nacional’ (pág 63), a més d’analizar i bandejar per lògiques raons fonètiques totes les alternatives d’origen considerades per a Calatà (Gotholandia, Castellani, Contestani) es despatxa ben a gust contra l’eventual etimología cèltica, tot raonant que ‘les aportacions cèltiques al poblament de Catalunya foren, con és sabut, escasses…i no deixaren cap nom de tribu i molt menys és clar pogueren deixar el nom del país.’ (pág 71). I, com se sol dir, fi de la discussió d’questa possibilitat, sense análisi fonètica o semantica que pagui la pena encetar.

      Bé, crec que problema real en aquesta qüestió és que a dia d’avui continua essent tabú, i no estem tan lluny del anys 50 quan Coromines va escriure el llibre. El que vulqui enfrontar-se a segons què històries que no descriguin l’antiga Catalunya com una mena d’Arcadia mediterrànea, feliç i pastoril on el cafres dels invassors eren els únics que feien barbaritats, que es prepari a rebre tot tipus de renecs de l’establishment.

      Finalment, si algun lector vol començar a pensar en muntar una plana web cooperativa per tractar de tot això, que m’envie un missatge i junts escriurem el llibre definitiu sobre la llengua Cathalana i els seus origens segons un servidor i segons els que m’hauran enviat el missatge i continuaran escrivint al llibre. He dit.

      Salutacions,

  4. Jo no puc negar una etimilogia “irlandesa” si està ben explicada i no competeix amb d’altres més modernes mentre es canvii l’origen per un de celtibèric (branca del Celta-Q també); el cas és que les explicacions basades en el coneixement de la llengua i de la proximitat són les que nomalment són vàlides i ja he mirat d’explicar alguns possibles problemes i/o complicacions que tenen les explicacions cèltiques. En res intervenen en tot això tabús o idealismes, ho sento, és simplement el raonament lògic.

    Si vols fer una crida a muntar un web “celtista” hauries de deixar (fer públic) el teu e-mail en un comentari addicional…

    1. (aquesta resposta correspon al missatge de binper de
      8 de novembre de 2015)

      Bon dia:

      Tractaré de respondre successivament a les qüestions que
      planteges.

      En primer lloc, efectivament tota l’anàlisi es basa en
      aquesta ocasió en Cataluing, perquè ens hem trobat amb
      un exemple que crec es d’una importància excepcional
      per tal d’aclarir algunes coses, però també penso que
      anteriorment ja havíem comentat altres fets que podien
      permetre sospitar que hi ha un substrat cèltic de gran
      importància a Catalunya -i a molts més indrets- que
      fins avui ha sigut objecte de menysvaloració, per
      dir-ho d’una manera suau.

      Respecte als 8 segles de absència de celtoparlants,
      entenc que aquesta es la descripció tradicional dels
      esdeveniments que donaren pas a la creació del romanç
      però crec que les coses no van ser del tot així com
      aquesta interpretació pretén i, en tot cas es tracta
      d’una proposició que deuria ser demostrada i no un
      fet acceptat sense més com a punt de partida de tot
      raonament.

      Segons la meva opinió, a cada vegada hi ha més signes
      que fan sospitar què els celtoparlants no van desaparèixer
      sobtadament abans del segle V sinó que continuaren
      parlant un celta a cada vegada més contaminat de llatí
      i d’altres aportacions (basca/ibera, germànica,
      possiblement semítica -cananea, per a entendre’ns-),
      i aquesta barreja és la que va generar definitivament
      la versió local per a cada romanç. La manera concreta
      de com es va produir això és precisament el que
      personalment m’interessa dilucidar des de fa temps i
      pel que demano ajut a qui me’n pugui donar.

      Quant a l’absència en llatí del dígraf adequat per a
      representar el so de l’ena palatal, totalment d’acord,
      però com el so existia, s’havia de representar i les
      maneres de fer-ho eren gn (fórmula gal·lo-italiana),
      ny (fórmula catalana), nh (fórmula occitana) i nn
      (fórmula castellana, finalment abreviada en ñ). No
      veig doncs problema en proposar *Cataluinn com a
      plasmació escrita possible a Cataluing o també
      *Cataluiny, no són sinó quatre maneres alternatives
      per a escriure el mateix (portant-ho a un extrem,
      afegiria també *Cataluiñ, per tal de completar la
      col·lecció d’enes palatals possibles en escriptura).
      Per una altra banda, no cal interpretar la presència
      d’un hipotètic trígaf *ign per a la ena palatal per
      tal de explicar la imprevista presència de la ‘i’,
      el dígraf gn ja produeix el resultat d’n palatal,
      com es ben conegut; la proposta d’interpretació de
      Cataloingna i fórmules semblants com a que la i seria
      muda i només integrant d’un trígraf o agregat de
      lletres em sembla més especulativa que la senzilla
      d’admetre que la i si hi és sona (com en asturià
      Luiña i d’altres exemples en gallec en que s’ha
      conservat el diftong ui -de vegades modernament
      transformat en oi-).

      Quant a l’assumpte de la t/d, que suggereixes que
      no s’ha justificat prou, el problema queda plantejat,
      segons el veig, en tractar d’interpretar què va passar
      en català amb la t intervocàlica de procedència
      patrimonial celta -o preromana en general-, que,
      segons casos, va passar a th.

      El cas que més ens afecta és el del mot ‘cathalan’
      que no es celta tradicional, sinó una formulació
      tardana de mitjans del primer mil·lenni, com es
      pot comprovar examinant la procedència i significat
      del cognom gaèlic Cathalan (modernament evolucionat
      a Callan o Macallan, on ll és una ela geminada).

      Per començar l’exposició, potser podríem anticipar la
      conclusió: el cas es que la primera documentació ja alterna
      el mot amb th ‘Cathalan’ amb la forma definitiva ‘Catalan’;
      posteriorment, la th desapareix excepte als escrits més
      arcaïtzants i conservadors; considero que aquest és un fet
      comprovat i que no cal més que ser objecte de constatació.

      La segona qüestió que cal demanar-se seria com era realment
      pronunciada la th de ‘cathalan’ als inicis del segon mil·lenni.
      Per a mi la resposta es clara: la pronúncia era ja ‘catalan’
      per aquella època, encara que cap al mitjan primer mil·lenni
      podria haver sigut ‘cathalan’, amb th de z castellana de
      ‘zapato’, almenys per part d’un percentatge important de la
      població, la més propera als parlars q-cèltics almenys.

      La tercera qüestió es perquè ‘cathalan’ no va evolucionar cap
      a ‘cassalan’ com és normal als mots patrimonials als dialectes
      on l’influx ‘preromà’ predominant és p-cèltic -tots els de la
      Romània occidental excepte els parlars del nord-oest de la
      península ibèrica, incloent-hi l’aragonès i descomptant el
      gallec costaner atlàntic-. Personalment considero que el català
      i l’occità també tenen una important influència q-cèltica i
      que en certa manera son parlars mestissos des d’aquest punt de
      vista, però en les qüestions definitòries el català va jugar
      en moments decisius amb l’equip p-cèltic o gal·lo romànic, si
      voleu, sobretot com a conseqüència de les etapes de predomini
      visigòtic i carolingi. Paga la pena, en aquest sentit, recordar
      els casos que vaig proposar per al català de massana, mosso
      -no crec que s’hagi d’atribuir exclusivament el mot a
      castellanisme, perquè també hi versió francesa, mousse, i
      italiana, mozzo, per al mot-, i de gassa.

      La quarta és perquè no ha evolucionat a ‘d’ com en cadira
      i la cadeira galaico-portuguesa. I perquè catòlic i gòtic
      i no *cadòlic, *cassòlic, *gòdic ni *gòssic ?

      Be doncs; intentem anar per les respostes a les qüestions
      tercera i quarta.

      La resposta a la tercera qüestió sembla clara: els dialectes
      p-cèltics no van generar el so th com a resultat de la t
      intervocàlica etimològica proto-celta, i els seus hereus
      arromançats tampoc. Així que no hi ha motho sinó mosso en
      català modern, com no n’hi ha en francès, occità, andalús,
      portuguès meridional i gallec costaner atlàntic. Per contra,
      si n’hi ha quelcom semblant a motho en gallec normatiu,
      portuguès del nord, astur-lleonès, castellà i aragonès
      -aquest també genera de vegades la variant ch: mocho per
      mozo, etc.-. Per la seva banda, l’italià central i
      meridional ha generat un so semblant a la tz catalana per
      aquest casos -mozzo per motho-, tot diferenciant també
      clarament aquest so del corresponent a la ss.

      Però no acaba aquí la cosa. En el cas d’alguns mots, el
      resultat és inestable o vacil·lant, i es dóna algunes vegades
      la conservació de la t intervocàlica a tots els dialectes.
      Un cas clar es el de la sèrie gat, gato, chat, gatto, cat
      -anglès-, etc. Aquí la norma és el manteniment de la t,
      encara que el mot és possible que tingui la mateixa
      procedència última que gassa, però com que no tenim ni idea
      de l’evolució etimològica dels mots celtes, perquè ni vénen
      identificats als diccionaris com a tals excepte una mínima
      proporció, ni hi ha cap d’urgència en resoldre aquesta
      mancança tremenda, doncs no ho sabem ni ho sabrem fins que
      el cas siga estudiat com seria procedent. Un cas semblant
      és el de ‘matar’, que possiblement també estigui relacionat
      etimològicament amb ‘massana’; una altra vegada no tenim
      ni idea del que passa amb el mot, totes les referències
      etimològiques que trobem porten asterisc, es a dir, son
      hipotètiques.

      Finalment, la resposta a la quarta qüestió. Crec que
      l’explicació del perquè cadira i no *cassira és possible
      que estiga darrere la seva procedència. Es tracta d’un
      mot estranger -pel que es veu que els indoeuropeus
      antics abans dels grecs no disposaven d’aquest tipus
      de mobiliari- i, en realitat en principi minoritari,
      excepte probablement per a la selecta minoria que parlava
      llatí de veritat i que, segons sembla, podia permetre’s
      el luxe de tenir cadires. Si això és correcte, el mot no
      prové del grec de manera directa, sinó del llatí tardà
      adaptat del grec i, pel que es veu la norma per als
      parlants de llatí que no comptaven amb la th
      (=z castellana) al seu sistema fonològic, era pronunciar
      una t quan tocava dir la theta grega de cadira -així he
      sentit jo personalment pronunciar la th anglesa a algunes
      persones irlandeses: tank you, per thank you- i, des
      d’aquí, l’evolució normal de la t intervocàlica llatina
      al romanç occidental va menar a una d, com en ‘cadena’, etc.

      Però aquesta evolució no es va donar a les paraules més
      esteses i cultes: catedral (mateix arrel que cadira) va
      mantenir la t, al igual que catòlic, gòtic, català,
      matemàtiques i moltes paraules més. La raó del perquè la
      discriminació ?; no la sabem però crec que molt
      probablement va ser degut a influència cultista imposada
      per les elits (església catòlica i d’altres minories)
      sobretot al països llatins (noteu que en anglès aquestes
      th son pronunciades correctament, com podrien ser-ho en
      castellà -en les paraules patrimonials si que ho son:
      maza, manzana, mozo, gaza-, si als elements cultistes
      els vingués de gana fer-ho).

      A la fi, crec, com podem comprovar pels teus comentaris finals,
      que el veritable problema és que no volem acceptar el fet
      cèltic si no és com a extraordinari, excepcional o marginal,
      siguin com siguin les proves aportades, que són almenys tan
      nombroses com ara les que informen la contribució ibero-basca
      que, per cert, ningú no nega des que Coromines la va acreditar
      com a llengua viva mantesa parcialment fins als temps medievals,
      sobretot al Pirineu. Aquest prejudici fins i tot acaba generant
      raonament circulars: com que no hi havien mols celtes, els mots
      celtes que anem trobant no poden ser celtes sinó llatins, ibers,
      germànics o el que sigui -però no celta-, i així tornem a
      començar de zero i, etc., etc.

      Torno a oferir a qui vulgui interessar-se per aquest aspecte
      tan increïblement oblidat del català -i de tot el romanç- a
      col·laborar per tal d’intentar descriure aquests fets tan
      importants, perquè és molt difícil que des de les instàncies
      acadèmiques algú prengui públicament cap d’iniciativa, perquè
      s’hauria de sotmetre a les conegudes respostes escèptiques i,
      fins i tot, arriscar el seu prestigi professional i, continuant
      d’aquesta manera, seguirem negant-nos facetes crucials del
      coneixement del nostre passat i del de tota la Romània.

      Finalment, quant al meu e-mail personal, al qual esteu convidats
      a enviar qualsevol missatge o opinió personal és retireuacarbonell@ctv.es,
      tot suprimint les 7 primeres lletres de l’adreça precedent.

      Salutacions,

  5. Hola Alfons, encara que he expossat els motius simples i COMPROVATS que fan que s’escrigui Cataluign o que en català sempre -t- llatina intervocàlica > -d- (excepte en neologismes o cultismes), encara veig com es continuen emprant “malabarismes” per a arribar a la conclusió cèltica; si en ciència no s’acepta que les deduccions més simples i comprovades tenen prioritat sobre noves idees, I SOBRETOT, no es descarta per mètode les proves que generen dubtes, com és el cas, no crec doncs que sigui convenient continuar discutint sobre aquest tema, doncs no partim de les mateixes bases metodològiques. Endemés em dius que tinc prejudicis sobre el celta, quan el que veig és que pel contrari hi ha un afany pro-celta; jo no tinc inconvenients en acceptar paraules cèltiques, i en proposo algunes en los Vínculos europeos del substrato íbero, però una vegada que han passat totes les garbelles metodològiques (i mosso certament no passa ni de la garbella de prèstec castellà); si em costa veure tant els elements cèltics és perque no veig en l’antiguitat topònims, antropònims, o textos cèltics, de fet, només he pogut suggerir una presència cèltica en les muntanyes del Berguedà per haber existit una cultura del ferro diferenciada i per certs topònims prerromans que semblen constituïr un conjunt geogràficament tancat, com pots comprovar els meus “prejudicis” me’ls salto ben alegrement.

Deixa el teu comentari, opinió, o crítica.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s